inici | contacte | avís legal | publicitat | language: Spain English French German Italian Russian Portuguese
Coques de Sant Joan: Coca de fruita Coques de Sant Joan: Coca de llardons Coques de Sant Joan: Coca de crema Pèsols negres amb rosta i col confitada Bonítol salat amb tomàquet Tortell de nata

dimarts, 10 de juny de 2014

ARTICLE: La cuina nord-americana (NO PUBLICAT)


No es massa encertat que algú que no ha trepitjat mai un país com els EEUU critiqui positiva o negativament la seva cuina. Però, en qualsevol cas, tots tenim la nostra pròpia opinió.
Només voldria parlar d'aquells tòpics que ens transmeten els mitjans de comunicació, i que poden ser erronis o encertats.
Molts de nosaltres creiem que als EEUU només mengen hamburgueses i, principalment, de baixa qualitat.
Però això, categòricament, no és cert.
En ocasions ens pensem que a casa nostra tot és millor però, si parlem de carn i d'hamburgueses, els nord-americans en saben força més que nosaltres.
Als EEUU hi podem trobar excel·lent matèria primera, comerços de productes frescos i ecològics i una gran diversitat gastronòmica.
En realitat, el problema no rau en el producte, rau en les persones i l´elecció nutritiva que fan.
Vaja, que en realitat es tracta d'un problema cultural.
Podem afirmar sense por d'equivocar-nos que els EEUU no tenen cultura gastronòmica.
Com ja us comento a la presentació d'aquest blog, la cuina no és patrimoni exclusiu dels cuiners: és patrimoni de la societat. La cuina és un hàbit i l'acte de cuinar afecta a les rel·lacions humanes, a les rel·lacions familiars i socials, a la cultura i, com no, a la salut.
En l'actualitat, i amb el boom mundial de la cuina i dels seus reconeguts xefs (també als EEUU), ara sembla que els nord-americans comencen a ser més conscients de la importància que té la cuina.
Comencen a estar més ben informats i a tenir curiositat pel bon menjar.
I això és bo, sempre que no siguem davant d'una altra moda elitista i passatgera.
Aquest problema cultural amb la cuina no passa tant a les grans ciutats com a la perifèria, on no tenen cap inconvenient en practicar l'anomenat grab a bite o, dit d'un altre manera, menjar qualsevol cosa ràpida per matar la gana. Això mateix queda palès en la serie Jamie Oliver's Food Revolution, que us recomano veure, on aquest reconegut cuiner britànic pretén obrir els ulls a famílies i escoles nord-americanes i corregir un actual model nutritiu per als infants que és absolutament infame.

Són una serie d'interessants capítols on es veuen situacions quotidianes d'aquell país impossibles d'extrapolar al nostre. En aquest video, ja antic, podeu comprovar com uns infants no saben diferenciar un tomàquet d'una patata.


El tomàquet no el coneixen, però el ketchup sí.
El mateix passa amb una cuixa de pollastre crua i un nugget processat.
Fins i tot, es pot constatar que dins el tupper del dinar d'una nena de 4 anys hi podem trobar una bossa de patates xips i una pila de llaminadures! per dinar! pobreta nena!
I moltes més aberracions que et fan encongir el cor, sobretot quan parlem de l'alimentació dels nostres innocents fills que depenen totalment de les nostres decisions.
And so on and so on...que diuen ells.
Sembla, doncs, que aquest és l'autèntic drama d'una gran part dels habitants d'aquells gran país.
Per tant, ens trobem que en moltes regions, quan algú té gana, sigui l'hora que sigui i de forma individual, s'acosta a la nevera i es menja el que li ve de gust.
La veritat es que això mateix també ho veiem a les pel·lícules nord-americanes de torn.
Sembla que no valoren l'acte social de degustar i gaudir d'un bon àpat, ni d'una bona sobretaula.
 Aquí, ens passem una mica amb la sobretaula, jeje. Hauriem de trobar un punt mig, eh?.

Per cert, tenen unes cases els nord-americans, nano!
A mi em foten una enveja quan veig aquelles cuines!
A les típiques pelis o series nord-americanes sempre surten unes cuines gegantines... grans com la Plaça Catalunya. Totes tenen neveres de dues portes plenes de sucs de taronja, gelat i cervesa amb tap de rosca.
A més, totes les cuines tenen barra i tamborets per fer petar la xerrada mentre prens un copeta de vi i l'amfitrió va tallant les pastanagues a daus.
És una mica contradictori, la veritat, per què quan una escena es desenvolupa dins una cuina nord-americana sempre estàn tallant verdures.
Fixeu-vos-hi!
Tsch!, sense davantal, sobretot.
A l'hora de sopar veus aquells plats que contenen una muntanyeta de puré, uns pèsols verds, una mica de coliflor i aquelles pastanagues mini tan cuques.

Verdura que sembla crua, sense oli ni tan sols.
Visualment és tot molt plàstic, això sí.
Però verdura, al cap i a la fi.
I pense, coi!, doncs tant malament no sembla que mengin!  
Però es que gairebé no s'ho foten mai, oi?
Ho comencen a remenar amb la forquilla mentre parlen sobre por qué no puedo ir al baile de graduación con Stuart McLoving... fins que discuteixen acaloradament s'aixeca de la taula i diu allò tan típic de:
- Lo siento. Se me ha quitado el apetito...
No m'estranya, si fot pena aquell plat!
Amb l'excusa del McLoving aquest no s'ha fotut les verdures, veus?, eh? eh?

Eps! i això si sopen a casa, eh? ja que la majoria de vegades, mentre preparen el sopar, sempre hi ha algú que arriba i diu allò de:
- Cariño?...que te parece si hoy salimos a cenar fuera con los niños y os llevo al Wendy's a comer aritos de cebolla?
I tots els nens diuen:
- Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeennnnnnnnnnnnnnnn !!!! Bravoooooooo papaaaaaaaaaaa !!!!!
...com si no haguessin anat mai al Wendy's....eh? xatos?.
Ah!, i per cert, a la dona que s'ha passat tota la tarda tallant pastanagues, porros, cebes i enciam en brunoise, molt atractiva per cert,  no li molesta mai que li canvien els plans.De fet està encantada de tenir una parella tant espontània i creativa com la que té....
- Me parece una idea estupenda, cariño. Y los niños les vendrá bien. Deja que me arregle un poco.
Quina sort,eh?
Això sí que és una família exemplar!
Vaja, li faig això a la meva dona i desprès de picar les pastanagues continua amb el meu membre viril!
En fi.
De pastisseria millor no parlar-ne gaire.
Els nord-americans són uns autèntics fanàtics de la pastisseria i dominen, sobretot, l'art dels cupcakes i elaboracions amb sucre.
Però, com us deia, de pastisseria millor no parlem.
Com a conclusió, als EEUU passa com amb tots els països: hi ha definits uns tòpics, alguns reals però d'altres no tant.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada